Apunts biogràfics 



Francesc Vicent Garcia neix, versemblantment a Tortosa, l'any 1578/1579 (?), fill de Francesc Garcia, d'ofici passamaner i de Margalida Ferrandis.  De molt jove es queda orfe de pare. Més tard la seva mare es casa en segones núpcies amb un llibreter de Tortosa de nom Pau Bono.

Pot molt ben ser, malgrat que no hi ha referències documentals, que una beca li permet estudiar a Lleida (1595). Sembla que allí es relaciona amb el company d'estudis en Pere de Montcada. Fruit d'aquesta amistat, la poderosa família Montcada es converteix en la seva  protectora.

A la diada de Corpus de 1599 és a Barcelona coincidint amb la visita del rei Felip III.  Hom pensa que, probablement, en aquesta ciutat hi continuà els estudis eclesiàstics.  És prou clarificador el fet que a finals de 1601 hi reb la tonsura i els ordes menors, segons que consta en el Llibre d'ordes de l'Arxiu diocesà de Barcelona.

Es té notícia que al 1604 era a València on de bell nou coincideix amb el Rei Felip III.

Francesc Robuster, bisbe de Vic,  li fa costat i el nomena el seu familiar. 

El 24 de setembre del 1605 es ordenat prevere en la capella de     Santa Maria la Rodona de Vic, monument romànic de forma circular del segle XII malauradament desaparegut.

Al desembre del 1606 guanya unes oposicions i se'l nomena rector de la parròquia de Vallfogona de Riucorb, tenia aleshores vint-i-set anys. És interessant reproduir un fragment de l'acta de nomenament on queden ben paleses les virtuts de mossèn Francesc Vicent Garcia:

"En virtut de la ciència literària, claredat d'enteniment, honestedat de vida i costums i de moltes altres qualitats amb que Déu Senyor Nostre tant pia i misericordiosament ha enriquit a la persona del reverent Francesc Vicent Garcia, prevere de Tortosa, (...) i volent Nos premiar sos serveis (...) venim a nomenar-lo rector de la cura i escrivania de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona"

El  9 gener de 1607 pren posició de la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb. De moment, però, hi deixa un regent ja que ell continua al costat del bisbe Robuster fins que aquest morí pocs mesos després.

A finals d'any apareix regentant la parròquia d'Òdena (Anoia)

És en el començament de l'any 1608 quan instal.la la seva residència al poble de Vallfogona, i és fa càrrec del ministeri parroquial, per bé que se'n coneixen freqüents absències. Curiosament, la seva activitat poètica coincideix amb les estades a la seva rectoria.

Assisteix al Sínode diocesà a Vic (1609).

A finals de l'any 1609  rep la visita del famós bandoler Perot Rocaguinarda. El Rector li dedica un sonet on l'anomena "el millor pillard del cristianisme".

Pren part al concurs literari de poesia  (1610), que se celebrava a Girona per commemorar la beatificació de Sant Ignasi de Loyola.  El tema, en llengua catalana, consistia a compondre una glossa d'una quintilla  a "A Sant Ignasi de Loyola" que prèviament proporcionaren els convocants del certamen. 

Conten que mentre el nostre mossèn feia camí cap a Tàrrega es trobà amb un eixerit jovencell a qui li preguntà:

"D'on vens? On vas? Com et dius? I, amb qui estàs?"
El noi li contestà:
"Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú."

Mn. Vicent va quedà tan impressionat de la resposta que va proposar-li de ser el seu escolà.   Així va escollir l'escolanet que tantes vegades és protagonista en les seves anècdotes.

L'any 1612,  Joan de Montcada és nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requereix els serveis del  nostre Rector a la Seu Metropolitana. El Prelat tarragoní va convidar el Virrei de Catalunya, Marquès de Almazán a les festes de Santa Tecla.  Mossèn Vicent va ser invitat d'honor en la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona, potser per distreure el personal amb els seus acudits i dites enginyoses.  Les incidències d'aquell pintoresc viatge les relatà en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona.

Al 1613 fa lectura pública a la Paheria de Lleida, davant de les autoritats, d'un dels seus poemes més encomiats: l' Oració panegírica.  Se li va encomanar de pronunciar aquest discurs ( redactat en vers) en ocasió del nomenament de Felip Berga com a nou rector de l'Estudi General (Universitat) de Lleida.

Al 1614 el trobem de bell nou a Barcelona on participà en les festes de beatificació de Santa Teresa. D'aquell esdeveniment ens queda una enginyosa composició dedicada a la Santa: "Tanta temor, Teresa, tanta pena". Consisteix en un sonet acròstic, on pot  llegir-se el nom Teresa de Jesús en diferents direccions. 

En aquesta època morí el seu escolanet anomenat Pere, quan només tenia dotze anys.   El Rector li va dedicar un emotiu epitafi esculpit sobre una làpida funerària que s'ubicà sota la pica de l'aigua beneita del temple parroquial de Vallfogona.   Avui, malgrat que la pica ja no hi és, sí que es conserva la làpida , força malmesa, on s'hi pot llegir encara un bon tros de  "Ací jau un escolà..."

Al 1614 s'endega la construcció de la capella de Santa Bàrbara, gràcies a les donacions dels feligresos, aconseguides pel costum local de la capta casa per casa.
A l'entrada s'hi construí un pòrtic renaixentista de pedra picada, que ostentava quatre  columnes amb capitells corintis, dues a cada banda del portal,   que sostenien un artístic fris coronat per dues volutes simètriques. Cada columna en la part basal estava  decorada  amb diversos motius simbòlics   d'estil plateresc. Cadascuna presentava un emblema o escut d'armes, entre ells l'escut heràldic del Rector.  A l'interior hi havia un retaule de fusta tallada, ricament ornamentat, que evocava escenes de la vida de la Santa.
Al juny del 1617, l'abat del monestir de Santes Creus Fr. Josep de Barberà beneí la capella. Una làpida, redactada en llatí, avui situada sobre l'epitafi  de l'escolà, rememora aquella jornada solemne.
Durant la revolta del 1936, uns desaprensius insensats  van incendiar i destrossar la capella a cops de mall.  Avui,  només en resten, dissortadament, vestigis del frontis.
Per celebrar l'esdeveniment es va posar en escena la "Comèdia famosa de la Gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara", obra que Mn. Vicent va compondre especialment per aquesta diada. Durant molt de temps, els vallfogonins representaven aquesta escenificació de la vida de la Santa, any darrere any.
Es conserven uns goigs a llaor de Santa Bàrbara, avui copatrona de la població, que els va escriure,  probablement, per aquesta diada.  Igualment se li atribueixen unes cobles que encara es canten cada any, a Vallfogona, per la festa patronal de Santa Bàrbara.

L'any 1621 Pere Montcada va ser nomenat bisbe de Girona.  Ben aviat, crida a Mn. Vicent Garcia  perquè es faci càrrec de la secretaria particular del bisbat. En ocasió de l'òbit del rei Felip III a la Catedral de Girona se celebraren unes exèquies solemnes.   El Prelat encomanà la prèdica de l'oració fúnebre a mossèn Vicent Garcia.  Aquest sermó més endavant fou publicat i és l'únic text en prosa que coneixem del rector-poeta.

A finals del 1622 és investit doctor en Teologia.

Consta una absència a la parròquia de 8-9 mesos, durant la qual l'anecdotari popular situa el nostre Rector en  un viatge a Madrid.   Es diu que  el rei Felip IV disposà que el Dr. Garcia entrés a la cort. Durant l'estada a Madrid es relaciona amb altres escriptors de l'època, entre ells Lope de Vega. La llegenda explica que el Rector mentre passejava per uns jardins, va v eure que a sobre d'una llosa hi havia un noi que hi dormia tranquil.lament i un senyor que l'estava observant, era Lope de Vega. En arribar Vicent Garcia el personatge desconegut li comenta:

"O el muchacho es de bronce
o la piedra es de lana"

El Rector li respon:

"No hay más bronce ni más lana
que tener años once y no pensar en mañana."

Sorprès en Lope de Vega per la ocurrent resposta i en vers, se'l mira de dalt baix i li diu: 

"Tu eres García, a pesar del disimulo"

D'aquesta manera casual es van conèixer els dos personatges.

Al juny de 1623 reb la tant anhelada relíquia de Santa Bàrbara que tants esforços li va costà d'aconseguir-la.

"Vox populi" diu que en el viatge de retorn a Vallfogona, el nostre poeta va emmalaltí.  Hi ha qui fins i tot insinua un possible emmetzinament durant el seu pas per Saragossa.

Ja a la rectoria, conscient  que la seva salut anava empitjorant, atorgà  testament i nomenà regent de la Parròquia a Mn. Pau Martí.  Mesos més tard expirava després de patir una llarga agonia, quan només tenia quaranta-quatre anys.  Era el dia 2 de setembre de  l'any 1623. 

Una làpida adossada a la façana del temple parroquial, que reprodueix l'acta de defunció, ens ve a rememorar on es feu el sepeli les seves restes mortals, en el lloc anomenat cementiri de preveres, situat a l'entrada del temple sota un porxo ara inexistent.  Sobta aquest canvi atès que Mn. Garcia va disposar que la seva sepultura s'ubiqués davant de la capella de Santa Bàrbara.

Probablement en aquests últims dies de la seva vida és quan el nostre poeta composà el celebrat poema "L'últim cant", cal, no obstant, senyalar que actualment hi ha qui en posa en dubte l'autoria.

signatura autògrafa del Francesc Vicent Garcia