| |
A Tortosa, amb alegria,
va néixer Vicenç Garcia.
Prop de l’Ebre,
cabalós,
fill de pares pescadors.
Un mal dia al dematí
el seu pare es va morir.
I la mare, pel seu bé,
es casà amb un llibreter.
Per això, des de llavors,
passà a ser un lector feroç.
De Quevedo, Calderon
de Cervantes... de mig món!
Se’n va a Lleida a estudiar
perquè vol ser capellà.
On serveix Pere Montcada,
de família nostrada.
I d’aquí va cap a Vic,
ja que el bisbe li es amic.
És el bisbe Robuster,
que als
"cadells" queia molt bé.
Per això Roca Guinarda,
li ensenyava l’espingarda.
Després d’aquest avalot
va voler ser sacerdot
Com a tal, va a Vallfogona,
més a prop de Tarragona.
Que és on va passar la vida
tot fent versos fora mida.
I fent creure l’escolà,
una mica rata pa.
L’anà a veure, allí, en Perot,
aquell "nyerro" lladregot.
de qui parla en un sonet
on se li treu el barret.
Va a Girona el sis-cents deu
i se n’emporta un trofeu.
Tot cantant la gloriola
de l’Ignasi de Loilola.
En vaixell fins a Solou
acompanya el virrei nou.
D’Almazan, segon marquès,
que els castells té per no-res.
Construeix una capella
a santa Bàrbara, bella.
Bella donzella romana,
verge i màrtir cristiana.
Li dedica la Comèdia
on descriu la gran tragèdia.
|
En morir Felip III
a Girona ell ha de ser.
On el bisbe l’ha cridat
perquè sigui al seu costat.
És aquell Pere Montcada,
de qui era camarada.
Hi va fer un sermó eloqüent
que va enamorar a la gent.
L’any 1622
a Madrid se’n va jocós.
On es troba per col·lega
el famós Lope de Vega.
Tanta pompa, a en Vicenç cansa
i aviat sent enyorança.
Cap a Vallfogona torna
on la mort amb molta sorna
L’esperava el vint-i-tres,
com aquell qui no fa res.
L’harmonia del Parnàs
és el llibre on trobaràs
"L’atlant de la poesia"
que és Francesc Vicenç Garcia.
Del barroc és el poeta
més sarcàstic i burleta.
Conceptista i culterà
que tenim en català.
A una dama que es pentina
és d’una lírica fina
Elegant sovint, i a voltes,
fins en versos pocasoltes.
Com aquell de la Madrona
i los camps de Barcelona.
Que contrasta, com és lògic,
pel que té d’escatològic.
Tan gran personalitat
dos, tres segles ha marcat.
Han estat vallfogonistes
importants seminaristes.
Com en Cinto Verdaguer,
que un poeta gran va ser.
En teatre el mitifica
en una obra ben bonica
Frederic Soler, Pitarra,
que també era un xic bandarra.
A la història i la llegenda,
posem aquí la cloenda.
D’aquest home llegendari
com molts sants del calendari.
|
