DÈCIMES

   A una dama que, patint una gran set, li donà son galant un gerro d'aigua

   A una mentida

   A una dama... de la fama de sa hermosura... trague-se dels pits uns psalms...

   Encarint un gran amor

   A les funeràries de l'interés

   A l'extremada hermosura de una dama... en lo dia de sant Ramon Nonat

   A unes alegries momentànies

   A un assumpte llépol

sortida

 

 


A UNA DAMA QUE, PATINT UNA GRAN SET, 
LI DONÀ SON GALANT UN JARRO D'AIGUA



De la caritat vinguí
a conseguir la finor,
puix que li he apagat lo ardor,
a la que me'l causa a mi.
Quan ab son preciós rubí
l'aigua ditxosa tocà,
ab vislumbres la il.lustrà
de resplandor carmesina,
fent, ab sa boca divina,
lo miracle de Canà.


 

 


A UNA MENTIDA

 

Ja del món la Fe és fugida,
Filis, puix me haveu burlat:
¿Qui dirà ja veritat,
si els àngels diuen mentida?
¡Tesor de la mia vida
(i ja tesor de follet),
mirau lo dany que haveu fet,
que, solament en faltar
de vostra fe lo pilar,
mon edifici és desfet!

Solia algun temps surar
la veritat estimada,
però ja, com a pesada,
al més fondo va a parar;
mes, com no es pot amagar,
bambolles i remolins
nos mostren que està allí dins,
i, per més que està oprimida,
mai se veu desfavorida
de sos efectes divins.

Pensí que abans a Lisboa
que a Espanya li isquera el Sol,
de peix veure un estol
volant per l’aire ab la coa,
solcar de les naus la proa
lo més fragós Pirineu,
i la enganyosa guineu
regalar a les gallines,
que unes promeses tan fines
deixassen d’estar en peu.

Aqueixa boca agraciada
que així se avesa a mentir
mereixeria tenir
un badall de melmelada,
així com és ensucrada
la llengua que m’ha enganyat,
sucre quant ha parlat
fos, per la mateixa via
sucre la pena seria
de aquest engany ensucrat.

Alguna escusa no us val,
puix, en lo que haveu mentit,
no pot dir-se que haveu dit
mentides que no fan mal:
Diga-ho lo dolor mortal
que sens remissió em consum,
la clara i serena llum
per qui em regia apagada,
ma voluntat agraviada,
mon goig convertit en fum.

A tal punt me ha conduït
lo mal que m’está acabant
que em par si estic suspirant
lo que per vós he patit:
De quan me viu reduït,
després de tants lleals passos,
en lloc de palmes, a llaços,
no puc donar-me conhort;
puix, ¿qué serà si em record
del paradís d’eixos braços?

Quan lo bé que en ells gozí
repassa lo pensament,
la força del sentiment
me fa pèrdrer lo juí;
però, puix quant vos perdí
perdí, tot junt, aquell dia
lo major bé que tenia,
a on va lo principal
bé pot lo que manco val
anar en sa companyia.

A tal extrem vingut só
que, estant del modo que estic,
jo mateix só lo qui dic
mil voltes que tinc raó.
Est serà de ma afició
lo blasó més estimat:
que eixa neu haja avivat
lo foc que ja és immortal;
i que lo major fiscal
faga ofici de advocat.

Vós, ab altre extrem, borrau
est proceir benigne meu,
puix, si mentides dieu,
vós mateixa les provau:
Honradament vos portau,
senyora (Déu vos ho pag);
que, sent de mentides sac,
ho sou de una red tan clara
que a totes se'ls veu la cara,
sens que alguna se n’amag.

Bé veig que, si professar
pura veritat volíeu,
única i sola seríeu
en est nostre segle avar;
però, ¿com, puix és sens par,
eixa bellesa divina
vostres accions no encamina?
Seria, així com és rara
la gràcia de aqueixa cara,
la condició peregrina.

Diuen que una bofetada
és càstig de qui desment;
mes, si bé ne haveu esment,
de bestret estau venjada:
Brava me l’haveu donada,
puix, lliurant-me de la mort
allà en lo perill més fort
que patia en alta mar,
me haveu vingut a ofegar
estant segur en lo port.

Mes no será poca glòria
per al mal que se m’espera,
si teniu de mentidera
almanco bona memòria:
Veureu en ma trista història
mon perseverant amor,
que eix inclement proceir
que, a mans de vostre rigor,
no ha pogut fer penedir
content me porta a morir.


 

 

A UNA DAMA DE LA QUAL SOLS AB LA FAMA DE SA HERMOSURA
ESTAVA ENAMORAT UN GALANT, I, VENT-LA LO DIA DE SANT PERE,
PARLANT AB ELLA ADVERTÍ QUE SE TRAGUÉ DELS PITS
UNS PSALMS PENITENCIALS


Bé diuen, senyora mia,
les velles entorn del foc
que vénen a poc a poc
totes les coses un dia:
No debades jo temia
desgràcia tan desigual
quan la gràcia celestial
vostra de lluny adorava
en la fe de Amor estava
segur d'est dolor mortal.

Mes, puix era de mon fat
esta sort invariable,
al ser mon dany inefable,
me pesa que haja tardat.
Tant del mèrit me ha llevat
com de la pena escusà,
la glòria dilatà
de veure ' m a vós rendit;
que, si és soberà el delit,
també és lo dany soberà.

Quan, devall de mortal vel
tanta bellesa mirí,
i que era festa advertí
del qui és portaler del Cel.
que no l'obrís me recel
lo sant per ser tal jornada:
Fundi'm en que tan pegada
restà ma imaginació
que d'ella altra perfecció
ja no pot ser adorada.

Mes, ai! ¡Qué notable error
és aquest per on camino
puix en lo Cel me imagino
estic en lo infern de amor!
I, així, em condemna el rigor
d'eix proceir inclement
i un atrevit pensament:
que, a eixa bellesa aspirant,
no serà el dolor bastant
a mudar-lo, eternament.

Però, entre tantes raons
que fan infernal ma pena,
Amor que em falten ordena
les espantoses visions;
ans, en les fosques presons
de ma llastimosa història,
tan clara está en la memòria
vostra gràcia singular
que l'ànima ve a dubtar
si está en lo Infern o en la Glòria

Ab tal goig se'm representa
eixa bellesa que ador
que deixa atràs lo rigor
del pesar que me atormenta.
Tant penada com contenta,
ma imaginació repara
i en eixa divina cara
roses i neu considera,
hivern junt i primavera,
que mon mal i bé declara.

                per continuar la lectura   


Lo astronòmic més expert
no pot ma sort igualar,
puix, si als estels vol comptar,
en son gran número es perd;
i jo, senyora, estic cert
que, en aquell dia ditxós,
en vostre cel lluminós,
cifra de l'alt firmament,
tots los comptí, concloent
que tan solament són dos.

Dos són només, si bé els clars
raigs que de si despedeixen
en sos orbes produeixen
altres llums a milanars,
ab virtuts tan singulars
i soberana potència
que no sols, ab sa influència,
ma voluntat inclinaren
a amar-vos, mes la obligaren
ab una dolça violència.

¿Qué diré de la bellesa
d'eixa boqueta, on apar
que, mostrant-se el Cel avar,
volgué encaixar sa riquesa?
Seguint sa naturalesa,
les penes, ab sa finor,
apuren més la blancor
d'esta ma fe que us venera
quan, dels dos corals, me altera
lo cor tan encés color.

Poguera sufrir-se ja
aquest incendi que pas
si a son gran foc apagás
la neu d'eixa blanca mà;
mes, ai de mi! ¡Quant en va
mon cor abrasat, fugí
per a remediar-se allí!
Puix, entre tanta fredor,
noves flames, nou ardor
i noves penes sentí.

Ni en lo jardí regalat
de aqueix pit trobà remei;
perqué, en sa defensa, un rei
per guarda hi està posat:
Solen, a un jardí encantat,
guardar-lo fers animals;
peró als fruits celestials
que enclou, senyora, aqueix pit
los guarda lo rei David
ab los Psalms penitencials.

Quan de aqueixos ports de neu
viu, senyora, que els traguéreu,
tan bella me pareguéreu
com a ell la per qui els féu;
ab cego ardor, com lo seu,
segons són les penes mies,
i ab flames cruels i impies
lo Amor rodejat me té;
que un món abrasar podré
(no dic matar a un Unes).

 

 

 


ENCARINT
UN GRAN AMOR

 

Que no us vulla més que a mi,
que no us servesca, senyora,
que iscau d'est cor que us adora,
que me olvid del que us volguí,
que em pese del que patí,
que algun altre us vulla més,
que amor nou me tinga pres,
que a altra major glòria aspire,
que per vós jo no suspire,
és, senyora, per demés.

GLOSA

Abans les esteles pures
dintre la mar nadaran
i los peixos lluiran
en les eternes altures;
ab morrions, les criatures,
i ab petos de acer molt fi
se veuran mamar; així
en campanya los soldats
ab gambuixos i faixats,
que no us vulla més que a mi.

Abans estaran los rius
sens aigua, i los boscs sens fulles,
i los sastres sens agulles,
i sens cendra los calius;
baix 1'aigua faran los nius
los aucells, i la traïdora
guineu ab la ponedora
gallina abans dormirá;
abans lo bou volará,
que no us servesca, senyora.

Abans tos mansos anyells
als llops aniran seguint,
i a 1'àguila perseguint
los pinsans i passarells;
per a ràurer los cabells
per navaja i per tisora
de destral i podadora
tots los barbers usaran;
malves abans no eixiran,
que iscau d'est cor que us adora.

Abans los galls aniran
apartats de les gallines
i mil coses peregrines
passades nos contaran,
i llargament escriuran
ab estirat pergamí
del que ha passat fins ací
los formigues gran història;
abans no es tindrà memòria,
que me olvid del que us volguí.

Abans eixiran del mar
a habitar per les ciutats
les balenes i agullats,
i en l'aire els veurem volar;
abans veurem passejar
per los camps lo bellmarí
ab la morena i delfí,
i fer danses ordenades
los peixos dins les panades,
que em pese del que patí.

Abans al metall més pur
les dones avorriran
als reals desdenyaran,
diamants i perles del Sur,
i tindran amor segur
sense mirar interès;
no demanaran mai res,
sinó que, ab correspondència,
tindran llealtat i paciència,
que algun altre us vulla més.

Abans dins cruels presons
tindran les rates als gats
ab manilles, i, lligats,
los faran mil esclatons,
dar-los han per los cantons
assots comptats al revés,
i a les galeres després
los condemnaran deu anys
per venjar-se de sos danys,
que amor nou me tinga pres.

Abans tot lo firmament
a la Terra baixarà
i de 1'orbe pararà
lo natural moviment,
quiet estarà lo vent,
i, perquè tothom se admire,
sense que ningú li tire,
caurà en terra la perdiu
i farà dins lo plat niu,
que a altra major glòria aspire.

Abans lo feroç lleó
estarà com un corder,
coneixent lo que ha de fer
sols ab la menor raó,
quan, per sa inclinació,
I contra algú, alterat, se gire,
antes que aquell se retire
li anirà a besar les mans
fent-li carícies molt grans,
que per vós jo no suspire.


 

 


A LES FUNERÀRIES DEL INTERÉS


Diuen que és mort lo Interés;
 jo no en crec res.

Tal era la tirania
de aquest fill de algun vil pare
que a tot lo món, i a sa mare,
baix son imperi tenia.
Enujà's lo Amor un dia
contra son injust poder;
un tir diu que li va fer
de què morí poc després:

Diuen que és mort lo Interés;
 jo no en crec res.

Restà de la fletxa dura
(més traspassat que una esponja)
enamorat de una monja,
que és la major desventura.
Dava un tesor per la cura,
peró un tesor no hi bastava,
que ella mil li'n demanava
per tocar-li un dit només:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Morí al fi, desesperat;
triumfà Amor de aquesta guerra,
i ordenà donar-li terra
com no fos en lloc sagrat.
Los que en vida lo han honrat
també en la hora postrimera
diu que, ab pomposa manera,
de soterrar-lo han emprés:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Molts, ab hàbits funerals,
que anaven de tots primers,
com a inútils de vui més
llançaven punys de reals.
Per causadors de tants mals
diu que és bé que el mal los sobre:
no hi hagué ni ric ni pobre
que ajustar-ne algun volgués.
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Seguia's, en lloc de Creu,
una gorra al cap de un pal,
perqué és figura i senyal
de no pagar lo que es deu.
Plorava tothom arreu;
sols los pobres se alegraven,
en lloc d'ells los rics anaven
ab gramalles los demés:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Portaven, sens pa ni drap,
en lo enterro d'est difunt,
los còvens no per amunt,
sinó posats dins del cap.
Qul els portava, no se sap:
mai se'ls veu la catadura;
solament se conjectura
que eren persones de pes.
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Seguien del pal la empresa
(que passaven de cent mil)
les que per un preu molt vil
venen al món sa bellesa;
rossegant per gran tristesa
sonages, panderos, canyes
(trofeos de ses haçanyes),
que era graciós entremés:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

               
per continuar la lectura   

Tras d'esta gent principal
que, per secreta portella,
ab l'astúcia de una vella
mantenen casa i cabal,
ab un dolor sens igual
quiscuna al difunt plorava,
per agüero portava
en les mans un ciri encés.
Diuen que es mort lo Interés;
jo no en crec res.

En forma de algun conjur,
venien molt velnegrades
les que esmerçant melmelades
cobren diner sec i pur,
plorant lo pa negre i dur
se'ls espera al refetor,
puix ja no acut lo rector
ab lo que com la neu és:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Una qual Matusalem,
católica fins al Credo,
que es recorda quan Gofredo
conquistà Jerusalem,
citant mil llocs de Fra Anselm
diu que esperances tenia
que el mort ressuscitaria,
que no en serien en res:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Tant jurista i batxiller
diu que tras d'estos venia
que la meitat no cabia
en molt gran part del carrer.
"Qui en vol? Diner a diner!"
diu que un corredor cridava,
i als bàrtulos encantava
com si estigueren en Fes:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

També la Universitat,
que a un gat mort ple de reals
li venen les arts lliberals
fent-lo animal licenciat,
en pena de tal pecat,
segueix lo acompanyament,
portant, per gran sentiment,
los capirots al revés.
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

Passà al cap de tots lo mort,
rodat de ciris encesos,
al coll de cent genovesos
que no hi ha dar-los conhort.
Plorant sa contrària sort,
diu que, aprés que el soterraren,
per fruita al saüc se daren
de l'apóstol calabrés:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

De ací al devant no es dirà
lo que el món solia dir:
que el tenir o no tenir
era ser o no ser, ja.
Diu que Amor governarà,
i en sa república rara
valdrá la cosa més cara
sols un demanar cortés:
Diuen que és mort lo Interés;
jo no en crec res.

 

 


A LA EXTREMADA HERMOSURA DE UNA DAMA DESDENYOSA A LA QUAL VÉU SON GALANT EN LO DIA DE SANT RAMON NONAT

 



De veure-us tan celebrada,
per si la fama hi afig,
mos ulls tingueren desig
de haver-ne una cullerada:
Mirí eixa gràcia estremada
i, mirant ma indignitat, 
rendit al ser desditxat 
que alcança força invencible, 
un mut sofriment terrible 
fins vui me ha tingut lligat.

La fàbrica celestial 
contemplí de aqueix subjecte 
a on lo soberà Arquitecte 
esmerçà tot son cabal:
Viu agraviat lo coral, 
tinguts en poc los rubins,
vençuts los diamants més fins
les perles menyspreades 
de vostres parts delicades 
i de aqueixos ulls divins.

Dia de la devoció 
de aquell sant que no nasqué,
morí sens nàixer també 
ma temerosa afició;
que, si bé eixa perfecció
és la que mon cor adora, 
l'afició és morta, senyora:
lo ser li falta i la vida, 
mentres no es veu favorida 
ni vostre pit la millora.

Per perseverant mereix 
lo que per humil no alcança, 
puix de la desconfiança 
trau forces, se aviva i creix.
Un any ha ja que pateix, 
retirada per lo Amor 
en la presó del temor; 
mes, com en tan aspre mal 
ha gastat tot son cabal, 
a crits demana favor.

Condemnat a etern pesar, 
més val, senyora, que el tinga 
del que parlar me convinga 
que de tan nociu callar.
Serà sàviament errar 
si veig ma afició premiada,
i si torna desdenyada 
mon cor no es queixarà tant 
de que, estant-se ell abrasant, 
ma llengua estiga gelada.

No se ofenga eixa grandesa, 
mirant-me ja tan gozat; 
que mal cobra llibertat
una ànima que és tan presa.
No tinga vostra cruesa 
tan inclement proceir 
que, vent-me per vós morir, 
un poc a dolor no es moga; 
i, almanco fins que jo els cloga, 
ab ulls piadosos no em mir.





A UNES ALEGRIES M0MENTÀNIES


No és menester que digau,
de qui sou, més alegries,
que bé es coneix que sou mies
amb lo poc temps que durau.

Ditxes, glòries i alegries,
per què us queixau de ma sort,
si vosaltres m’haveu mort
en lo millor de mos dies?
En fi, sou ventures mies
que entre desditxes penau;
la causa reverenciau,
per qui viviu i moriu:
solament lo que sentiu
no és menester que digau.

Saber sofrir es cordura,
quan amor no dona lloc
a que es mitigue lo foc
o a que ajude la ventura:
emperò l’amor procura
quan pot, amb majors porfies,
agotar ventures mies;
tant, que vista ma fatiga,
no hi ha algú que no diga
de qui sou mes alegries.

La ventura que no alcança
lo fi de sa possessió,
no és ventura, ni és raó,
sinó engany de l’esperança,
efectes d'esta mudança
han de ser mes alegries;
sofriu en sobiranies
i entre penes desiguals,
viviu i moriu lleials,
que bé es coneix que sou mies.

És ma ditxa tan escassa,
que sols ha sabut sentir
lo que és viure i morir:
efectes del mar que passa.
A l’amor que penes traça
deveu lo que procurau,
ventures que atormentau;
i encara que són desditxes,
solament pareixeu ditxes
amb lo poc temps que durau.

 

 


 A UN ASSUMPTO LLÉPOL


No serà persona cuerda 
ni manco estimada en res, 
ni tampoc bon portugués, 
qui dirá mal de la merda; 
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga, 
no és just que ningú se moga 
per a dir sia dolenta, 
perqué, encara que és pudenta, 
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià 
la contemplen nit i dia, 
i els causa gran alegria 
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!» 
Altres diuen: «Merda és vi!»; 
i, si en beuen de matí, 
mai de la merda se olviden, 
més que més quan vos conviden 
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá 
algú que no hi sabrá res, 
pensant que és poc interés 
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria, 
ans bé se l'aturaria 
per poder millor passar; 
merda que no pot llevar 
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent 
que, tenint ple son baül 
de merda, no diga al cul 
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent, 
si és casat, ve ab lo xiuiell 
sa muiler, i devant d'ell
xiula, sona i fa pregàries, 
per a que les voluntàries 
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa 
tràurer la merda de dins, 
puix cagar als dematins 
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor; 
que val més que plata i or 
en qualitat i substància, 
i, si li falta fragància, 
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga 
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir, 
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga 
escriurer coses de merda, 
i que una persona cuerda 
de merda no ha de parlar; 
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament 
ho declara aquella història 
que en lo món fonc tan notòria 
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent 
de véurer lo que diré; 
que per ser del cul no sé 
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren; 
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums 
que pujaven ja pudrits, 
tenia mig adormits 
los moviments i costums; 
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar; 
lo ventrell per esclatar 
estava, de plenitud. 
Tothom deia: «Açó, que put! 
Ací no s'hi pot estar!»

           per continuar la lectura   

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes, 
que tinc les membranes mortes 
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa? 
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria; 
sapiam quina matèria 
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor 
de aquesta substáncia i suc, 
a tots avisa que el buc 
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor 
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat 
estava lo portaler, 
fan que vaja un missatger 
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço 
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent 
al cul demana perdó, 
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen. 
Respongué lo cul: «Que ho facen, 
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant, 
per ser jo rugat i vell, 
prenguen de mi lo consell 
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant 
per aquén per uos racons, 
perqué tinc dos companyons 
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat 
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal 
té lo nostre cos que jo? 
¿No só jo lo més rodó, 
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal 
per ventura algun bocí 
que cause ningun matí 
plenitud de humor i vent, 
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil 
de cubrir ses desventures,
no farien travessures 
ni tampoc del Joan gentil; 
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien 
que els deixás podrir a tots, 
fent-los tornar com uns bots, 
puix així em desconeixien; 
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells, 
per a que en tots los consells 
sia lo meu vot primer, 
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allá! 
Digues-los lo que t'he dit; 
que et promet, alçant lo dit, 
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries, 
invencions i coses váries, 
per haver de tu alcançat 
que hages obert lo forat 
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül. 
Es lo portal del baül
de nostres necessitats; 
és clau deus tesors guardats, 
per a que ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda 
on estam insiculats.