ELOGIS EN VERS AL 
RECTOR DE VALLFOGONA


RETRATO QUE AMB LO VALENT PINZELL
FA DE SI MATEIX LO AUTOR


O tu que de Cervera a Barcelona
En rocí o a taló passes ta via,
No la acabes sens veure al bon Garcia,
Molt reverent Rector de Vallfogona;

Si el vols conèixer mira una persona
De ben disposta i pròpria simetria,
Barbi-vermell, dolça fisonomia,
Ras de topeto, barbes i corona;

No hipòcrit, ni profà, alegre i grave, 
No presumit, i entès, savi i poeta, 
En tot molt asseat, de raro ingeni,

En suma, en vèurer un que no se
alabe, 
Ni fa en vides agenes del profeta, 
Admira'l i venera'l per Garceni


Anton Massanés (1630)

 


AL DOCTOR FRANCESC VICENS GARCIA

Perdona ¡ oh bon Garceni ! si una lira, 
Tosca y sencilla, com la lira meva, 
Per a que revisqués la glòria teva, 
Avuy entre mas rnans lo món ne mira.
Jo, entre tas cendras, la brillant guspira 
Vegí del geni qu' admira sens treva; 
Las cendras he ventat, y, a la llum seva, 
Ja resplandent de nou lo món t'admira.
Cantor més digne de ta gran memòria 
Trovar podias; mes, si ja tapada 
Restava la estelada de ta gloria,
Y avuy jo he dissipat la nuvolada, 
¡Que hi fa que digas tú y diga ta història, 
Rimaire, al trovador que l'ha cantada !

 


ALS DETRACTORS DEL
  RECTOR DE VALLFOGONA

¡Oh! Tots los que prenguereu la festiva
Y picaresca musa, per torpesa:
Per necetat no més, la sencillesa;
Y per descaro nu, la gràcia viva;
Si a vostra fossa lo ressó n' arriba 
Del aplauso ab que'l món veu la riquesa 
D' aquella ninfa, que, si l'he pajesa, 
Ni a la sal àtica ni al enjiny esquiva,
No despertéu jamay triurnfant veuriau 
La fama que deixareu trepítjada, 
Com un resech al cor, vos sentiríau
La gelosia, fera, despiadada... 
Y altra volta al fossar devallaríau, 
Baixos los ulls y fosca la mirada.

 

Serafí Pitarra (1870)

 


RETALLS DIVERSOS

Del Rector de Vallfogona,
d'aquell que tan elegant
tant sa pàtria com sa llengua
enriquí ab tant bells esmalts.

Batista Mirambell (1631)


Eleqüentíssim pastor [rector?]
que a les muses catalanes
ha donat immortal nom.
Garceni, que en Vallfogona
regí ramat abundós,
ara als catalans llunàtics
ric ab son accent sonor.

Fontanella (1643)

Baixa, tu, musa bufona,
que lo català ensalçaves
quan ton numen inspiraves
al Rector de Vallfogona.
(...)
De objecte ton cant millora
del que Garcia alabava:
ell a la Cila cantava;
jo canto a la Salvadora.

Joan Làrios (1859?)


Lo Rector de Vallfogona

...
per delectar l'auditori
ab florits i punxants mots
que fan somriure a Quevedo
aplaudir als reis i a la Cort,
i corsecar-se d'enveja
a més d'un i a més de dos
repugnants cucs, que, arrastrant-se
de les catifes pel tou
no són vistos, ni se senten,
ni xafar-los ningú pot.

Francesc Ubach (1877)

 

Lo Rector de Vallfogona,
dit Garceni lo pastor, [rector]
de Catalunya és honor
i d'Apolo té corona;
sols vos dic que és cosa bona
la lira que està tocant
en est llibre tan galant.

Carsèlio (1700 ?)

 

  Qui en Pau no coneix? Tot Barcelona
la seva hitòria sap, i la mania
que té de conseguir gran nombradia
creient-se ser el pobret un Vallfogona.

Josep Mª Codolosa (1881)

 

 


GARCIA ENALTIT EN UN POEMA ÈPIC

Mossèn Miquel Piera fou un personatge implicat de ple en la història del poble Vallfogona.  Va ésser impulsor i promotor del Balneari de Vallfogona que tanta fama assolí al segle passat on hi estiuejaven famílies benestants de la societat catalana.
Però Mn. Piera fou alhora un rellevant admirador del Rector de Vallfogona.  No és estrany, doncs, que en el poema èpic que va escriure La font prehistòrica i medicinal de Vallfogona de Riucorb, dediqués un dels quatre cants al Rector de Vallfogona.  És un panegíric de la persona de Francesc Vicent Garcia. Es publicà l'any 1904, amb abundants notes històriques que faciliten una més precisa comprensió del poema.
Reprodueixo  tot seguit el cant tercer junt amb les dues fotografies que  il·lustren el text.  L'una reprodueix una imatge del Rector-poeta i l'altra mostra un frondós om a la ribera del riu Corb, l'ombra del qual, segons afirma l'autor del poema, Garcia freqüentava.
Per una lectura més còmoda s'ha adaptat el text a la normativa ortogràfica actual.


Cant
III

VICENS GARCIA, RECTOR DE VALLFOGONA



L'oreig de Tortosa lo Numen besava,
lo Numen poètic, gentil i festiu,
de gràcies tant belles que estels eclipsava,
com sol de l'estiu.

Vicens s'anomena, puig vens en les lluites
que Apolo congria per dins lo Parnàs;
és mestre de lira que toca de cuites
sens perdre el compàs.

Ensems atresora rics dons de Minerva,
que fama li donen de gran orador:
fluent en paraules fins perla els brins d'herba
sa boca riu d'or.

Gemats rulls coronen sa pensa espaiosa;
sos ulls que rielen com llum del matí
esguard a sa cara li donen d'hermosa
com cel purpurí.

Del món lo gronxava la mà falaguera
hurís fantasiaven son cor encisar.
Ell trenca les ares d'humana fal·lera
pujant a l’altar.

Com tórtora que escapa de llaç enganyívol,
desplega ses ales, buscant soledat;
fador li donava lo pler del món frívol,
del món desflorat.

Sort tens, Vallfogona, de ser escollida
per estre poètic y buc rectoral
del savi Garcia. Tindràs amb ell crida
de glòria immortal.

Adam genesíac apar que és Garcia:
corrandes li canten a posta de sol
les aus que ell arrua amb sa melodia
d'humil rossinyol.

Molt bo li donaven la cèlica albada,
l'anyívola caça d'aquell paradís,
les clares fontanes de fresca melada
i és veia feliç.

Regnant la innocència molt bé tot li esqueia
la plaça és teatre del drama xocant
de Bàrbara verge. Lo poble allí feia
de llest comediant.

Platxèria li dava l'ombra d'un arbre,
igual que les tretes de son escolà,
través com Cupido. Cantant diu lo marbre
lo molt que l'aimà.

Torneigs de poetes lo Rei convocava;
demana a Garcia que hi doni bon toc:
llur sàtira als èmuls corn vespa els clavava
fiblada de foc.

L'enveja els transforma, o la injusta venjança,
d'amics en malèvols, pitjors que el corcó.
Quin premi li donen, com justa lloança?
Verí d’escurçó.

Malhajan tals genis, nissaga de Judes
malhajan tals feres que maten a Abel.
Les llars catalanes estan commogudes:
Son plany puja al cel.

Com llum que s'acaba treu ell més clarícia;
com cigne que expira refila un cant nou;
d'amor Déu canta, a Déu sa delícia,
que el treu aquestjou.

Lo ploren sos orfes i aimats feligresos,
les fonts i les selves i els gais rossinyols;
lo dol sos pits ascla, deixant-los malmesos
com tendres mallols.

És mort!. No, com fènix reviu ple de glòria
en nostres Talies, en nostres Orfeus,
en nostres fatxades, en nostra memòria
i en nostres Liceus.

 Miquel Piera (1904)

 

 


Corranda nº XXXV

Segarra vol dir poesia
Segarra vol dir gent bona
i vol dir... Vicens Garcia
el Rector de Vallfogona

                                Iglesias Guizard (1925)


nota:  fins l'any 1990 Vallfogona de Riucorb formava part de la  comarca de la Segarra

 

 

UN PRECURSOR: VICENÇ GARCIA


Fores, poeta, pròdig a desdir 
com Góngora i com Lope, però no, 
no et va ajudar el seu segle a descobrir 
el que donar podies de millor.
Ric de motius diversos, el sonet, 
ben construït, en fou sovint el marc. 
Però el llenguatge, ai las!, com el malmet! 
Com se'n doldrien Llull i Ausiàs Marc!
No fores, tu dels molts que imaginaren 
morta pel vers la pròpia llengua i varen 
arraconar-la, tal  la Ventafocs,
sense pensar que, anys a venir, 
seria feta possible per la fe d'uns pocs.

Joan Arús (1975)

 

 


CARTA AL RECTOR DE VALLFOGONA


Deu te guard, Vicenç ! T'escric, 
bon rector de Vallfogona,
ben bé per passar l'estona 
com qui parla amb un amic. 
Tan cansat de tot estic 
que la tristesa se'm menja, 
una tarda de diumenge, 
d'un diumenge qualsevol, 
que em trobo sol mentre el sol 
cap a ponent es despenja.

Entre perdiu i perdiu 
potser sí que, allò que passa, 
en feies algun gra massa; 
fins la meva mare ho diu. 
En sabies tot un niu 
i divertint, cosa bona, 
cantaves des de la trona 
les veritats a tothom. 
En defensa del teu nom 
que parli la majordona.

Que difícils d'imitar
les teves cèlebres dècimes! 
Les meves, ja ho veus, 
són pèssimes, 
per dir-ho clar i català.
Sóc poeta de secà
i a mi ningú no em celebra. 
Treballant com un orfebre 
rima a rima i vers a vers 
s'agafen, oh fat advers, 
moltes dècimes de febre.

I avui dia no tothom 
fa aquesta feina prou neta:
¿El poeta és més poeta 
pel que diu o bé pel com? 
Costa poc de tenir nom 
amb un padrí (no ho diries
tractant-se de poesies) 
que per a súmmum dels mals 
organitzi jocs florals
o publiqui antologies.

¿No congria tempestats 
més el gec que la sotana? 
EL clergues d'americana 
tornem a anar disfressats.
Mare de Déu, quants pecats 
per a fornir gasetilles! 
Segons males veus perilles 
de caure en temptacions 
per tal com els pantalons 
són parents de les faldilles.

Encara avui trobaràs
persona prou erudita 
que ni a tu ni a mi ni el d'Hita
no ens arriba a entendre pas. 
Dignes hereus de Caifàs:
I com s'esquincen a cada 
renec la vesta sagrada! 
No comprenen que l'humor 
és una forma d'amor, 
potser la més refinada.

Trompetes del Paraclet, 
alcem la veu cridanera 
i del laic fins al prevere 
«contestem» a tort i a dret. 
I d'aquest tocar el botet
ni el bisbe no se n'escapa:
el bisbe contesta el papa 
i el papa els contesta tots, 
però es fa sord als seus mots 
fins el frare de la trapa.

Pau voldria Pau VI 
i entorn d'ell els bisbes crida; 
no sap si donar-los brida, 
no sap si posar-los fre. 
Mentrestant es perd la fe 
i entre la Cúria i la Rota 
el galliner s 'esvalota 
per culpa de quatre o cinc
galls reials 
--Suenens, Hans Küng-- 
que hi fiquen de ple la pota.

Encara que beguis gin
o conyac de bona marca, 
no deixes de ser un carca 
molt en «out» o molt en «in».
Que de pressa es va extingint 
per inútil i per nècia 
la raça de la clerècia! 
Tanquem-nos en un museu
-- capell, sotana i manteu --
i en liquidarem l'espècie.

Els rectors de Bellesguard,
dels Banys i de Pitalluga 
maldaren, tasca feixuga, 
per defensar-te amb bon art.
Per bé que una mica tard, 
la teva fe en Déu paleses 
quan per les culpes comeses, 
«idòlatra sacerdot», 
abans d'anar-te'n al clot
tiraves fletxes enceses.

Parlem del món clerical? 
Parlem-ne, que està de moda. 
T'hi poses un poc de iode 
si l'ull de poll et fa mal. 
El bisbe, senyor feudal, 
prou s'ho pensa que governa 
(l'ametista l'enlluerna):
Tothom mana i ningú creu. 
No hi ha caritat, es veu, 
ni paterna ni fraterna.

Certament no t'enriquí 
la «llanesa catalana», 
la «llanesa» que demana 
de dir al pa pa i al vi vi. 
Els catalans som així 
i és cosa que meravella:
encara acudim com uns 
captaires als "llocs comuns 
de les muses de Castella».

No t'ho creuràs, més d'un cop
he pensat de fer-me frare, 
no frare d'aquells que encara  
van grassos de mel i arrop. 
Les raons del filosop 
no hi ha ningú que les venci, 
i ja només cal que em llenci, 
allunyat de mi i del món, 
a viure en desert pregon 
de Déu, arrels i silenci.

Tu lloares la ciutat 
dels Berga, oh Berga meva, 
esdevinguda l'hereva 
dels nobles del temps passat. 
La reina del Llobregat, 
la veiessis com esclata! 
Encara en aquesta data
entre l'or brut dels miners 
donen volts pels seus carrers 
«minyones» que són «de plata».

De Navàs sóc arxiprest 
(abans el nom feia gràcia;
en temps de la democràcia 
la flor no dura en el test).
Arxiprest, estàs ben llest 
sense càrrec vitalici. 
Si algun sant no t'és propici 
pots veure, no m'hi faig fort, 
com no saps on caure mort 
entre oflci i benefici.

En lloc d'ulleres de sol, 
posa't ulleres de batre 
i comença a fer teatre 
com si ja portessis dol 
de tu mareix. Qualsevol 
batxiller de quart t'acusa 
no d'ignorar el «musa musae» 
que el saps més que ell de segur, 
sinó, vergonya de tu, 
de no haver llegit Marcuse.

      Climent Forner (1975)