LA MAJORDONA I EL SENYOR BISBE 

El Rector de Vallfogona tenia al seu servei una majordona que era molt vella, però endemés de ser vella es veu que era bruta i malendreçada. Se'n va parlar tant d'aquesta pobra dona que fins i tot se'n van fer unes corrandes jocoses que diuen així:

El Rector de Vallfogona
n'ha caigut en gran baixesa,
una dona n'ha llogat
que no es pot tenir de vella.
--Jo mai més
de velles no en llogaria.
Jo mai més
de velles, no en vull cap més.
A l'hora de fer tractes.
-Ai senyor sóc aiguadera-
Però quan anava al celler
si feia amb una escudella.

De l'escudella no en té prou
posa el cap sota l'aixeta
i xarrupa, que xarrupa,
el dimoni de la vella.
Quan ella fa algun fregit,
no posa oli a la paella;
les gotes del seu nas
les fa servir de mantega.
Cada cop que va a fer el llit
es moca amb les coixineres.
Quan el senyor Rector ho sap,
-Ai la bruta de la vella!

El Sr. Rector va restar tan escarmentat que mai més va tenir una majordona vella. Ara la volia més diligent, més eficient i... més jove.  Qui sap si aquestes joves majordones varen ser la font d'inspiració dels seus nombrosos poemes on s'exalça la bellesa femenina.

Però vet aquí que aquest canvi de cares va fer parlar molt, fins que propi Sr. Bisbe s'assabentà d'aquest peculiar costum del nostre Rector. I com és natural, el va amonestar, perquè aquesta agosarada inclinació no comportés murmuracions i comentaris malintencionats. Li ordenà, per tant, que s'abstingués de contractar serventes tant jovenetes. Que el servei escollit  tingués no menys de cinquanta anys.  D'aquesta manera segur que seria més ben vist per la seva feligresia.
dosdones.gif (5177 bytes)
Però, vet aquí que l'enginy i la rauxa del senyor rector es posà de manifest i novament se'n surt amb la seva. El nostre mossèn per una part es resisteix a canviar d'hàbits, però per l'altra banda ha de complir les instruccions del seu superior.
Amb aquesta complicada disjuntiva, arribà el dia cercar nova majordona. I... heus aquí què se li ocorregué: de triar per majordonia dues noies de 25 anys cadascuna. Ell raonà: 25 i 25 ja fan 50, de manera que així ja tindria un servei de no menys de 50 anys tal i com el Sr. Bisbe m'ordenà.  La disjuntiva, doncs,  restà resolta.  El nostre mossèn continuà tenint majordona jove, i no una sinó dues.