| |
Quan les lletres catalanes eren en franca decadència, les castellanes gaudien d'una salut
plena: era el siglo de oro de la literatura castellana. Aleshores a Catalunya eren
molt pocs els conreadors de la llengua catalana. La producció literària era escassa i
més aviat vulgar, empobrida i plena de castellanismes. Mentrestant a Castella
florien
les grans figures de la literatura. La llengua castellana penetrava amb força en la
societat culta catalana i anava adquirint puixant prestigi. Els nobles i poderosos de
l'època, com una mena de moda, sanaven passant al castellà. Aquesta tendència
afectava el lèxic i la sintaxi, i fins i tot la forma versificadora es veia influenciada. Els poetes
d'aquell temps poc a poc anaven imitant la mètrica i els models literaris dels escriptors
castellans. Sovint tractaven els mateixos temes que caracteritzen la sensibilitat barroca:
poesia escatològica, satírica,
burlesca, amorosa, de vegades fins i tot eròtica, amb inclusió
freqüent d'al.lusions mitològiques. F.Vicent Garcia no se salvà d'aquesta
tendència, però, en mig d'aquest ambient tan poc propici va ser sempre fidel al seu
idioma nadiu, sempre va escriure en català. No és gens estrany, doncs, que sigui
reconegut com el poeta català més destacat i representatiu de l'anomenada època de la
decadència de la literatura catalana. Per a la confecció dels seus poemes, habitualment,
emprà les rimes castellanes en ús: el romanç, les quartetes, el quintet i la dècima. El sonet, però, era la seva forma preferida,
a jutjar per la nombrosa quantitat que en coneixem. La fama obtinguda fou tan notòria que
en un
|
|
informe que Consell de Cent va
enviar
al rei Felip IV, deia:"en nuestros tiempos floreció en la poesía
catalana, el doctor García, rector de Vallfogona, cuyos poemas son celebrados por
insignes en agudeza, dulzura y propiedad de pensamientos"
El recull que presento no és pas, ni de bon tros, un compendi antològic,
senzillament és una petita mostra en vers. En prosa només
coneixem el panegíric que predicà a Girona en ocasió de les exèquies del rei Felip IV i
que posteriorment el Bisbe Robuster el féu imprimir. El criteri de
selecció que he seguit no és ni qualitatiu aquesta tasca es
reserva als
experts-, ni temàtic, ni cronològic, senzillament: són uns quants poemes escollits a
l'atzar i de preferència estrictament personal.
Al Rector de Vallfogona se l'hi han atribuït poesies i anècdotes de les que sovint no en
tenim constància fefaent de la seva autenticitat, però, tampoc coneixem raons
prou fonamentades per declarar-les apòcrifes.
Per a la reproducció de la majoria daquests textos he utilitzat com a fonts
preferents dues excel.lents compilacions realitzades modernament per dos tractadistes
actuals que han estudiat amb rigor l'obra de F.Vicent Garcia: els professors Albert
Rossich, Giuseppe Grilli, com també les publicacions de J. Vidal Alcover, M.A.
Massip i J.F. Massip. He considerat que els seus treballs són impecables,
amb encertats i curosos retocs ortogràfics ajustats a la normativa moderna que òbviament
permeten una
lectura més fàcil i entenedora. Alhora que són, també, la millor garantia
d'autenticitat, fet que em permet d'obviar i perpetuar la reproducció d'obres
de genuïtat dubtosa.
|
|