Garcia navegant amb el Virrei de Catalunya


El mes de setembre de l'any 1612 dues galeres salpaven del port de Barcelona amb direcció cap a Tarragona.  Era una expedició d'en Francisco Hurtado de Mendoza, Marquès de Almazán, Comte de Monteagudo i Lloctinent o Virrei del Principat de Catalunya, junt amb la seva família i acompanyat d' un nombrós seguici de nobles i il.lustres personalitats. L'Arquebisbe de Tarragona, Joan de Montcada l'havia convidat a les festes de Santa Tecla. Potser, el Virrei, volia aprofitar l'avinentesa  per resoldre a l'ensems un conflicte institucional entre el Prelat i els cònsols d'aquella ciutat, que perdurava ja massa temps.  No sabem ben bé perquè, però el fet és que el Rector de Vallfogona formava part d'aquella comitiva.  Com a testimoni presencial,   després d'aquella complicada experiència en vaixell, F.Vicent Garcia, va tenir temàtica copiosa per compondre dos extensos  poemes que, sens dubte, han esdevingut  una crònica d'aquella calamitosa travessia marítima.   En la primera composició  ( 52 dècimes) descriu les incidències d'aquell inquietant viatge en mig d'una mar tempestuosa.  I en el segon poema (romanç - 300 versos) comenta el desembarcament al port de Salou ja que no fou possible atracar a Tarragona.  Els viatgers arribaren molt  marejats i per acabar de completar les peripècies d'aquell viatge la cavalleria que els conduiria del port a la ciutat patí un col.lapse durant el trajecte. Era la tarda del 23 de setembre.  La rebuda fou sense  pompa ni ostentació i l'arribada a Taragona  gairebé d'incògnit ja que van entrar al Palau Arquebisbal, on s'hostajà l'egregi visitant, per una mena de porta falsa que hi havia a la muralla.  I finalitza el segon poema amb l'embarcament de retorn de l'expedició.  L'Abat de Santes Creus  aprofitant l'estança del Lloctinent General de Catalunya a Tarragona, s'afanyà a invitar-lo a visitar el Monestir.   Garcia, en aquest segon poema,  es lamenta que el Marquès d'Almaçan  no acceptés la invitació per l'Abat i detalla tot allò que hauria pogut veure si hagués visitat Santes Creus i Poblet.  
 
Les primeres edicions inclouen uns encapçalaments explicatius, que reproduïm
:

I

Dècimes del viatge per mar

NAVEGACIÓ DEL MARQUÈS DE ALMAZAN, Virrei de Catalunya,

des de la ciutat de Barcelona a la de Tarragona, junt ab sa muller, tres filles  donzelles molt hemoses, part del Real Consell, Abat de Galligants, Duc de Cardona i altres cavallers, per haver-los convidat a la festa de Santa Tecla lo il.lustríssim Don Joan de Montcada, aquebisbe de dita ciutat.  Refereix-se lo que succeí en la borrasca que corregueren des de la vista de Barcelona fins al port de Salou, on desembarcaren, i de tot fonc testimoni de vista lo autor, que per entretenir a les senyores li manà lo Senyor Arquebisbe que s'embarcàs.

 

 


Si no és que vols ser pastora,
oh Musa, tota la vida,
vui la fortuna et convida
per a muntar a senyora:
Al teu fat medra i millora,
benlogra tos tendres anys,
i sols per uns béns tamanys
a que t'embarques te obliga.
Fes-ho, perquè el món no diga
que ets de casta de orifanys.

En lloc de un regueronet
ab qué Aretusa t'enganya,
en sa líquida campanya
lo gran Neptuno te admet.
Deixa el brial de fraret,
que est saltambarc te fiu fer
ab qué dama sembles ser;
reserva sols lo sarró,
que pot venir ocasió
que l'hages ben menester.

Lo gran marqués de Almaçan
(Numa en pau i Marte en guerra),
vent que per tota la terra
ocioses les lleis estan,
ab altre tesor més gran
del que sol portar la flota,
per mar pren certa derrota,
i ab sa paraula mateixa
la terra quieta deixa,
i ab si se'n porta la Rota.

Ja entre un núvol de alabardes
com altre sol s'és mostrat,
de raigs de llum coronat
de ses tres filles gallardes.
Per més que de les bombardes
sentes temerosos tirs,
Musa mia, no te admirs:
i llengües són de Barcelona,
ab qué a la mar queixes dóna,
i a esta ausèncIa, suspirs.

Ja l'aire fresc endolceixen
del mar trompes i clarins,
des de que peus tan divins
a sa ribera enriqueixen;
i on ses plantes imprimeixen,
I flors produeix lo arenal.
Ja Neptuno, ab un pes tal,
abaixa sa humida esquena,
que, després que el mar enfrena,
mai s'és vist ab feina igual.

Ja, en lloc de una Venus bella
que a terra isqué de la mar,
tres de gràcia singular
li'n dóna la Terra a ella:
¡Oh, més ditxosa que aquella
nau que, lo món voltejant,
lo etern nom de triümfant
i de Victoria alcança;
que, si ella el món rodà,
tu del cel seràs atlant!

Dóna'm eixa mà, amor meu,
salta en lo esquif, que està a punt;
gozarem tot lo bé junt
que en la terra i mar se veu.
Ja lo qui ab vermella creu
adorna son noble pit
va traçant que aquesta nit
en sa capitana es veja
un convit que cause enveja
al de Cleopatra, exquisit.

Mes, ¿qué fora si una espia
del Gran Senyor otomà
avisat lo havia ja
de la embarcació d'est dia?
¡Oh, qué desgràcia seria
que en mans de un bàrbaro fer
cullida vingués a ser
aquella flor de bellesa,
de qui tants fruits de noblesa
Espanya pretén haver!

¡ Cremat sia son serrall
ans que allí un rugat capó
ministre tal perfecció
a un tan temerari gall !
¡Déu nos guard de tal treball,
i a tal cotó, de tals flames;
i abans se rompa les carnes
son belerbei o visir
que, armat, no puga venir
a robar tan belles dames!

¡ Mira-les allà, quant belles
juguen i prenen deport
ab los que tindran a sort
pèrdrer tot son resto ab elles !
Que, com lo Cel en aquelles
agraciadíssimes mans
ha posat gràcies tan grans,
cobra nou ser i virtut
en elles lo més perdut,
deIs cavallers catalans.

¡ Escolta com se prepara
per quan se acabe lo joc
un ball que ha d'encéndrer foc
fins al mig de l'aigua clara !
Mira ja la gràcia rara
ab qué, les taules plegades,
les minyones agraciades
se gronxen i bambolegen !
I si ara tan bé es menegen,
¿qué faran himeneades?

Ja, ab gràcia estremada i gran,
al so de un nou Amfion
determinades se són
de bailar lo escarraman.
Mira aquells peus lo que fan,
i com mentres se deporten
tras si tots los ulls se'n porten,
i que ab sa gràcia estremada
tota la mar s'és gelada,
i a l'Aire lliguen i encorten!

No t'espantes, dolça amiga,
mentres veuràs lo que passa,
perque ja em par que es desglaça
lo mar i l'aire es deslliga;
que no és Fortuna enemiga
la que apar que ens atreballa:
la mar és, que salta i baila
i testes i jocs ordena.
Minyona, no tingues pena;
assossega't: mira i calla.

Veuràs corn se donen pler
les taimades i traïdores
Nimfes, vent estes senyores
posades en tal quefer;
i, a tan real conseller,
aquí, en esta quarta sala,
l'aigua, atrevida, lo iguala
ab los mateixos forçats,
per ell, un temps, condemnats
a la treballosa pala.

Inquirint estan les dames
la causa de aquest flagell,
i troben, acerca d'ell,
culpades mans, peus i cames;
que elles han encés les flames
d'esta ira del cel tan gran,
mes tan mudades estan
que ja en rosaris canvlen
les castanyetes, i envien
en mal hora a escarraman.

Ja veus allí la marquesa
temerosa i espantada,
mes de color no mudada:
portent de naturalesa!
Dels mariners la peresa
acusa, plena de ràbia,
i los brins de l'or de Aràbia
arranca, ab ànsia amorosa,
que del marquès, cuidadosa,
pretén pujar-lo a la gàbia.

Mes debades sos divins
ulls cansa tan fora mida,
podent donar-li la vida
solament ab los tapins;
i si els hi té per ruïns,
per la plata de martell,
si ella li deixa el cervell,
des de ara li asseguro
que li servirà de suro,
i podrà salvar-se ab ell:

Les llàgrimes que ha llançat
tan eixut i sec lo tenen:
que de suro li convenen
les virtuts i proprietat;
i com, d'est modo apurat
lo seu gran discurs, ha entés
de quanta importància és
de son car espòs la vida,
«iQue todo se pierda ! », crida;
«iSólo salven al marqués ! »

Però ell, mirant al patró
rodejat de ànsies mortals,
als patrons celestials
s'encomana ab devoció;
i en tan profunda oració
son cor està arrevatat
que, si per algun pecat
la galera se n'entrara,
en l'aire suspés restara,
i no morira ofegat.

Aquella dama de allí
que invoca la cananea
(ulls de marítima dea,
cervell de fonoll marí)
és la que, ab suau verí ,
mata i crema ab dolces flames;
i puix la flor de les dames,
Margarita, és santa i pia,
algú son drac ser voldria
per estar-li entre les cames.

Perquè als morts descoloreix,
groga la mort se anomena;
i el dia no sap, que és pena,
i es diu trist perquè entristeix:
De aquest modo es regoneix
esta graciosa senyora
per la major pecadora
que en lo món se pot trobar,
per lo molt que fa pecar
a tot lo món que enamora !

Fins a les parts delicades
que mai ulls humans han vist,
l'aigua atrevida li envist,
deixant-les-hi remullades:
Jo sé algú que, ab destil.lades
llàgrimes, se torna un mar,
i ab tot que es sol alterar
i fer un i altre desastre,
estes roques de alabastre
jamai ha pogut tocar.

Com la mar coneix i sap
qui són de Donyana els ulls,
dóna, alterada, mil bulls,
i en sos abismes no cap:
Sa glòria tem no se acab,
si el cel ha regonegut
que a sos reines han vingut
aquestos dos grans cossaris,
més cruels i temeraris
que Barba-roja i Dragut.

¡ Mira, lo marmòreo pit
de aquella bella figura,
al qual per sa sepultura
lo dolç amor ha elegit!
Que, si bé apar sens sentit,
 és cosa vivent i humana
la graciosa dona Juana:
que, quan tal la veig anar,
estàtua rica me apar
que Espanya a Itàlia demana.

De un parassisme ocupada
està de aquella manera,
que, a estar de altra, ja estiguera
tota la mar sossegada.
La terra té alborotada
de sos ulls la gran bellesa,
pero del mar la feresa,
si els obrís, sossegaria;
que ses proprietats canvia,
per ells, la naturalesa.

Com de judici final
té una sombra esta jornada:
la cosa més amagada
és a la pública igual.
No hi ha tan avar brial
que, vui, sos tesors amag;
ni pit tan dur que lo sac
no deslligue del ventrell;
ni tan estític budell
que al mar son tribut no pag.
               per continuar la lectura   


¡ Mira aquells dos pecadors
que en ocasió tan estreta
omplen una bacineta
de veta de dos colors !
Perquè los peixos traïdors
no els traguen de una vegada
i la mort fera, tragada,
penada no els vinga a ser,
de sos fetges volen fer
com una capirotada.

Una matrona ha baixat
a la cambra de la popa,
arremangada la gropa
que és cosa de majestat.
Sarriera, que, amagat,
allí espera son traspàs,
si esta visió li ix a pas,
morirà de angústia i pena,
pensant-se que és la balena
que el cerca, com a Jonàs;

o tindrà per despedida
la tempestat importuna,
pensant que mira la lluna
ab lo arc Foederis unida:
lluna és i massa humida!
En lo de l'arc rep engany;
mes prest veurà, per son dany,
quan cert cas li sobrevinga,
que no es arc, sinó xeringa
de raig turbulent i estrany.

Mira, Musa, ab compassió
a la cansada patrona,
que vui és la part segona
d'esta lobrega impressió:
La mar, ab molta raó,
pretén, ab ones unflades,
venjar-se de les vegades
que aquells jutges inhumans
per infames i vils mans
li han fet donar bastonades.

Aquell que allí se ofereix,
que el devot rosari empunya,
regent és de Catalunya:
Mira quant mal se regeix!
Puix ja li apar que el gran peix
a qui anomenem sombrero,
o altre de més mal agüero,
li pren de sa presidència
més estreta residència
que Banyates ni Clavero.

Misser Sala enderrocar-
se pensa d'esta vegada,
i, vent sa hora arribada,
tira un relotge a la mar:
hores ell li vol donar
perque la mar li don dies.
I, entre aquestes agonies,
misser Rotlan lo acompanya:
la boca que el mar li banya
aixuga ab avemaries.

Si a una famosa ciutat
traga la mar i aniquila,
lo bon misser Mitjavila,
¿qué molt que estiga espantat?
Però, a borrasca avesat,
lo cor en la mar li creix,
i tals basques no pateix
com lo pobre tesorer,
que ja li apar que ha de ser
del tesor que el mar sorbeix.

Don Ambròs Gallard té avís
de que esta és la hora fatal,
i, ab tot que és jove i primal,
s' encamina a Paradís.
Veu que lo cavallerís
regles no li ha ensenyat
per est cavall desbocat,
ni sap avisos ni tretes
per als salts i les corbetes
ab qué el veu alborotat.

Lo pubill Calvó ha perduts
los estreps en esta guerra,
puix sols per un palm de terra
ha promés deu mil escuts.
¡ Mira a l'estrem són vinguts
los brios del de Cardona;
mira sa noble persona,
de un gelat temor cuberta!
Però en finalment ho acerta
ab les prendes que al mar dóna.

Si arriben aquests bitllets
en mans de les nimfes belles,
pensant-se que van a elles
veuran-se en térmens estrets,
i creuran que los follets
des dels pous a on habiten
d'est modo les soliciten:
Nous cuidados sentiran,
i cortesanes seran
quantes en la mar habiten.

Ja de Galligants lo abat
ab mil vots, devot, se obliga,
vent-se de l'aigua enemiga
per tantes parts rodejat;
ja, del món desenganyat,
en humans favors no espera,
i, vent que per la galera
se n'entra el mar temerari,
la capa i escapulari
de Ramon tenir volguera.

De una bolseta brodada
la trista marquesa trau
un pa de sant Nicolau,
i el comana a una criada
perque a la mar alterada
lo tire ab devota fe;
pero ella, que cor no té
quan la gran borrasca mira,
a la mar del ventre el tira,
que està alterada també.

La numerosa família
de tanta criada i criat,
ab lo ventrell alterat
són de la casa Rotília:
Lo un d'ells, a santa Cecília;
lo altre a santa Llúcia preg
que en esta ocasió el valega;
i lo altre, desatinat,
del puto qui l'ha embarcat,
i de qui el parí, renega.

¿No veus allí com se'n va
de un lacaio lo vaixell
que renom de mar Vermell
a nostre mar donarà ?
Altre se'n despulla allà
per a nadar més lleuger...
¡ Mira aquell alabarder,
que, ab ser com un filisteu,
 no té, prop de la guineu,
la gallina tal parer!

Mira aquell simple patget,
que sols té un escuradents
i a un dels màrtirs Innocents
ab gran devoció el promet!
Mes, com lo Sant infantet
no ha posat les dents encara,
cosa és manifesta i clara
que servir-se'n no podrà;
però, ab tot, se servirà
de una puresa tan rara.

Allà baix ha aparegut
una nereida gentil,
que ab los braços de marfil
envés la galera acut.
Ja, del cap dorat, sacud
de perles una rosada
i, a sa excel.lència girada,
la atrevida vellacona
una matraca li dóna:
Ou -la com se desenfada !

Ja veus, capità valent,
com, en aquest lloc, més val
que el bastó de general
de Neptuno lo trident.
¿ Com no feu prendre algun vent
i donar-li cent assots,
perquè ab estos avalots
vostre marinatge altera?
¿ Com no el posau en galera
entre els demés galiots?

De aquell proverbi ordinari
que «lo gat sobre bacó
no vol sofrir companyó»
entendreu succés tan vari:
Neptuno de son erari
està, ab recel, envejós,
des que un príncep tan famós
ses plages veu que navega,
i tem que no el regonega
la mar per més poderós;

que ab gran desig la teniu
lo déu recelós coneix,
de vèurer si així lo peix
com les persones regiu.
De son govern tan esquiu
cansat nostre regne estava,
i d'enviar-vos tractava,
per orador, un delfí;
i ell, coneixent lo motí,
causa esta borrasca brava.

Si de son furor insà
escapar-vos preteneu,
protestau que no voleu
càrrec que tant mal vos fa:
Neptuno es sossegarà,
i inquirint, en casos tals,
dels més culpables i mals,
tots, fets quarters i fregits,
vos los mostrarà punits
en plats com en catafals;

altrament, capità invicte,
aquest jorn coneixereu
lo que és ofèndrer a un déu
i entrar-se'n per son districte;
patireu tan gran conflicte
que no us bastaran antenes,
i sols, entre tantes penes,
un cas vos ha de alegrar:
que, al reclam de les del mar,
vos deixaran les morenes.

I puix la llengua posí
en part tan espessa i bruta,
tornar-me'n vull a ma gruta
i rentar-la'm de camí.
Ja en la mar se sambullí
i encara els cabells descobre ;
ja tota l'aigua la cobre,
i, ab mil círculos firmades,
deixa ses raons llibertades
sobre del cristall salobre.

D'esta visió que ha mirat
està admirat lo Marqués,
i sens dubte pensa que és
l'ànima de algun negat.
Mes no s'és gens alterat
de sentir-se amenaçar,
ni de vèurer que lo mar
fa mudances tan diverses,
ans bé, com un altre Xerses,
ab rems lo manà assotar.

Ja la ciutat, on tenia
aquell temps lo gran Tiberi,
senyor del romà imperi,
sa insigne cancilleria,
i des de on pretenia
fer de tot l'orbe una llista,
se descubrí a nostra vista;
i ja, segurs, nos enclou
lo famós port de Salou
contra la borrasca trista.

¡ Mira lo gran aparato
de carrosses i lliteres,
que a les cansades galeres
volen robar son ornato !
¡Prou n'ets eixida barato,
oh, Musa, d'esta vegada;
que, en mut silenci ocupada,
devent-me ser consueta,
jo sol he tingut la veta,
estant tu molt descansada!

Pero ja sé com podràs
recuperar esta falta:
Dóna'm la mà en terra salta,
i dlr-te he lo que faràs:
Compte puntual tindràs
al noble tracte que usant
va ab hoste tan important
lo qui és de Montcada glòria;
i fent-ne dolça memòria,
eternisaràs ton cant.



II

Romanç de la visita a Poblet i Santes Creus

  A l'hospedatge que feu lo senyor Arquebisbe als dits Senyors; després de la navegació i lo que es perderen, no anant a veure los Monestirs de Santes Creus, Poblet i Cartuixa.

(els dos dibuxos a la ploma són reproducció de l'edició dels poemes
 "Homenatge al poeta F.Vicent Garcia Rector d Vallfogona". Gogistes de Tarragona)

 


Ja de la llengua de l'aigua
que estava llepant lo esquif
alegre rebé la terra
els marejats serafins.

Quan aprés que la família
adorà, ab afecte humil,
creus fetes en lo arenal,
on la mar los escupí,

en una carrossa entraren
que Frígia havia guarnit,
ab dos cavalls de la casta
dels que el gran planeta rig.

I ab tot que eren tan briosos,
com de la raça que dic,
de tals Sols i tal Latona
lo pes no poden sofrir,

lo un Frisó rebentà,
volent ab honra morir,
si no el convertí Neptuno
en altre cavall marí.

Lo més cert és que esclatà,
i que lo Cavallerís
aquesta plaça, que vaga,
tracta ja de proveir.

Era assò en lo alegre dia
que ab júbilo sobreeixir
sol, l'antiga Tarragona,
sa Patrona reverint.

Arribaren a la hora,
quan ja volia partir
la professó numerosa
a qui tot lo Camp assist.

Volgué besar la Marquesa
les mans, que esperances tinc
que besarà en Vaticano,
essent ella ambaixatrís.

Tras la qual ses filles belles
hi aplicaren los robins
de sos llavis, fent sortijes
pontificals d'aquells dits.

Beneí'ls lo Gran Prelat,
i junt el cel beneí,
que de sa llum soberana
tals raigs volgué descobrir .

Fins lo braç de la Gran Màrtir
de son tabernacle ric,
ab la postura que estava,
també apar los beneí.

Arribades a Palàcio,
qui podrà ab condigne estil
celebrar la realesa,
lo noble i magnànim pit,

ab què Don Joan de Montcada
mostrà, en un subjecte units,
ab un Alexandre Magno,
un altre Alexandre Quint?

I perquè ab sa gran prudència
en les cares los llegí
de la borrasca del mar
tots los successos escrits,

manà que un mar de regalos
venjàs lo furor inic
del qui a tan rara bellesa,
desmesurat, s'atreví.

Fonc la col.locació de modo
que en ella es veu resumit
un microcosmos de sucre
en cada plat que serví.

Que de pasta real hi havia
guants, sabates i tapins,
àguiles, cervos, lleons,
fruita, peix, montanyes, rius.

Havia-hi sol, lluna, esteles
i altres senyals exquisits,
que en tan festiva ocasió
foren cometes al fí.

Havia-hi mitres de sucre,
i en acte públic punit
fonc son mirar fetiller
lo encantament de son dir .

Fins a cors humans hi havia,
ab que l' art volgué endolcir
aquell natural rigor
que s'enclou dins de sos pits.

Tot lo demés de regalos
al gust se cifrà i midí
ab lo ànimo de Montcada,
que és dir que fonc infinit.

Lo majordom, de sa bolsa
les cataractes obrint,
fent un diluvi de festa,
tot ho vessà i dirrití.

I, fet un altre Noè,
lo dispenser recollí,
en l'arca de sa oficina,
ramats i estols infinits.

Qui hagués vist com arribaven
a centenars les perdius,
pensara que elles també
província solen tenir.

Lo coc, de culinaris
la quinta essència exprimint,
de salcirons i de salses
féu los conceptes més prims.

I explicats ab mà tan franca,
que el menor plat fons més ric
que els capons de Muleasses,
d'almesc i d'àmbar farcits.

Ab ser lo pit del Marquès
gran i majors los desigs
de les dames, allí es veren
sobrepujats i excedits.

Què diré dels apossentos,
que, habitats i posseïts
solament de bultos negres
(propi retrato dels Llims)

quan d'esta nova bellesa
se vern plens i guarnits,
pròpiament representaven
un celestial paradís.

Les finestres, que semblaren
uns nius de corbs fins allí,
fent-s'hi aquelles dames, foren
ja de caderneres nius.

I  los llits que mai havien.
sustentat ni recollit
sinó carn amb tantes cerdes
com tenen los javalins,

quan entre l'Holanda fina
tal cotó s'entreteixí,
son èbano trasmudà
lo nou color en brasil.

Ja de Santes Creus havia
lo Abat mateix acudit,
suplicant a sa Excel.lència
que d'arribar-hi es servís.

I, si bé lo hi esperaren
ab entranyable desig,
complit i lograt no el veren,
i el bolser n'està prou trist.

Però prou la Real Casa
per venjada es pot tenir
de veure el goig que esperaven
tot en carbó convertit.

Puix sa Excel.lència i les dames
perderen, en no venir ,
la vista dels simulacres
i prendes dels reis antics.

Que  en una pira de Pòrfid
el rei Pere haurien vist,
on Dioclecià es banyava,
i Ell es sotapluja allí.

I son fill, lo Rei en Jaume,
dintre d'un marmòreo llit,
ab sa muller, dona banca,
germana de Sant Lluís.

Semíramis de Montcada
davall de son marbre antic
i sobre un cavall armada
ab greves i faldellí.
              
per continuar la lectura   


Huarien vist un sacrari,
de relíquies tan fornit,
que pot ordenar, sens dubte,
una lletania al viu.

No té Sant l'Iglésia a penes
que sa part no tinga allí:
des del major dels Apòstols
a l'Innocent més petit.

La llengua d'aquella boca
que els peus besa Jesucrist,
ab los corals de les sues
haurien pogut guarnir.

I en una caixa de cedro
tatxonada ab flors de lis
de plata adorat haurien
una de les onze mil.

De coll de Bàrbara l'ansa,
ansa d'aquell vas tan ric,
que, trencant-lo, son cruel pare
son pur licor derrití.

De l'or del cap de Maria
mirat haurien un brí
que a l'espòs lo cor trencava,
nat prop del coll de marfil.

I una espina que tragué
d'aquells minerals divins
del cap dels predestinats
granats presiosos i rics.

Haurien vist un dels trenta
diners de Judes inic,
i ab ser diner (cosa rara! )
sos cors haurie entristit.

La miraculosa Mà,
que d'entre dels morts eixint,
el monge que els absolvia
solia ella beneir.

En fi, tot açò es perderen;
i, ab tot, podràs millor dir
perdé la llum, que esperava
aquella casa tenir.

També perdé de Poblet,
lo cèlebre monestir,
lo renom que es prometia
de més noble i de més ric.

Perdé lo verger famós,
que dins ses quadres gentils
mirat haurien tot junt
a l'octubre i a l'abril.

La sagvistiu perdé
un fillol feciós i ric,
ab que l'hauria dotasa
aquest segon Constantí.

Perderen-hi els reis famosos,
que veent tal ministre allí,
ab millor repòs haurien
dins de ses tombes dormir.

Sols lo rebost hi guanya
i los famosos escrits
d 'aquella gran llibreria
on Baco té son arxiu.

La casa de Scala Dei
s'esperava convertir
en l'Escala de Jacob,
aquestos àngels venint.

Mes ja des de Barcelona,
de llàgrimes i sospirs.,
exhalacions arribaren
a sos globos cristal.lins.

Vint-i-cinc vegades Febo
de la mar havia eixit,
ab ses dorades madeixes
coronades de safirs,

i altres tantes Diana,
ab contento ja més vist,
de clestials alimaries
havia els balcons guarnit,

quan aquell Prelat insigne,
tal vegada compungit,
veent que de sa pàtria rica
tot lo bé tenia allí

aprés d'haver fet mil tornes
abans de restituir
aquelles joies precioses,
a la raó s'adherí.

Despediren-se, cortesos,
portant-se'n, al despedir,
los cors de quants les ha
en aquell Palau servit.

Fins al mar les acompanyen,
on sols los ulls resten vius,
per a plorar esta ausència
i les galeres seguir .

Era açò a l'hora quieta
que ja havia disjunyit
de la rutilant carrossa
Febo sos dorats Rocins.

Deixant lo horror ordinari
de gala es posa la nit,
lo manto brodat d'esteles
sobre el plateat mongil.

Tan serè lo cel estava
i el mar ab tan equilibr',
que el mar un cel pareixia
i el cel un mar cristal.lí.

I ab lluminosos reflexos
recíprocament ferits,
esteles eren los peixos,
peixos los astres divins.

A l'agobiar les galeres
la taula del mar i obrir,
entre la líquida plata,
lo impenetrable camí,

ni murmuraven ses ones
ni Eolo entre elles s'oí,
que del passat temporal
par que es volgué penedir.

Entonat, les talaiava
lo superbo Montjuic,
ab una gorra de núvols,
de pelfa verda vestit.

Les tres empinades barres
eren martinets de pi
i camaferro la guarda
que és de Barcelona fill.

I ab alegria estremada,
al punt que les descobrí
fent llengua d'una bandera,
publicà la nova a crits.

De sos baluards Vulcanc
salva féu, com si hagués
a Júpiter, Juno i Venus,
Minerva o Pal.las venir.

Isqué tota la noblesa:
Icarts, Sentemenats, Erils,
uimerans, i Vilanoves,
Pinosos, Rocabertins.

Isqué lo de Perelada,
i ab les flames de son pit
de sa famosa pirata
la vinguda descobrí.

Ja prenen port les galeres
i els braços van oferint
a les dames los galants
i als jutges los causidics.

Salten alegres en terra,
a on, del passat perill
ab lo gust sobre abundant,
bren alegries mil.

Arribaren a Palàcio,
i, a les finestres eixint,
deixà lo dol Barcelona,
que per sa ausència vestí.

Ramon, Oleguer, Eulàlia
prest sos vots veren complits:
Ells, amb dos llànties de plata,
i Ell, ab or del potosí.

Que, puix los tres aplacaren
el mar quan volgué sorbir
tal tesor, ab un tesor
los ha de fer agrair.