LES PERDIUS DE LA FESTA MAJOR      

Al terme de Vallfogona la perdiu és una au que hi abunda. No és estrany, doncs, que el guisat de perdiu sigui un plat típic molt valorat per aquelles contrades. El fet és, que era un plat que al Rector li agradava molt. Era un requisit que es reservava per a dies assenyalats.
Un any, per la festa major del poble, el senyor Rector va invitar, com era costum, al mossèn d'un poble veí, perquè fes el sermó de la missa major.
Un feligrès caçador havia obsequiat a mossèn Vicent  amb un parell de perdius, ell  les va reservar per a l'àpat de la festa.. La majordona a la cuina s'esmerava  preparant l'estofat. Però, heus aquí que l'escolà i la majordona van començar a fer tastets del guisat. Segons sembla esdevingué tant suculent que no varen poder resistir de seguir picotejant una i una altra vegada.   I..., de mica en mica es van cruspir gairebé una de les dues perdius.  Quan la pobra majordona s'adonà, esgarrifada, de la situació creada , cavil.lava., cavil.lava...
--"I, ara què faré...? No m'arribarà pas el segon plat! Ai, Déu meu, quin ensurt!  El senyor rector se m'enfurismarà!".
L'eixerit escolanet, que se les pensava totes, li diu:
-- "No us preocupeu, dona, deixeu-ho a les meves mans. Jo m'empescaré alguna sortida".
Quan es va acabar l'ofici solemne, l'escolà se'n va corrents a parlar amb el capellà convidat i com qui li revela un secret li diu:
-- "Miri mossèn, li he de fer una confidència: el senyor rector és molt bona persona, però de vegades fa coses molt estranyes. Sembla que no pugui ser, però en alguna ocasió fins i tot ha arribat a tallar l'orella del convidat
"
-- "Què dius, ara? - li respon el mossèn veí-   I...com se sap quan li ve aquest rampell?"
-- "Miri, mossèn, quan li ve aquesta mena de bogeria és posa molt content i comença a esmolar el ganivet... Estigui, doncs, molt alerta, si vostè observés que comença a esmolar, toqui el dos tot corrents si és que vol conservar les seves orelles."

Arribà l'hora de dinar i tot semblava normal. Menjaven tranquil·lament el primer plat sense cap mena signe estrany. Però mentre esperaven el segon... el nostre rector (sabent que ara venia el seu plat preferit) es posa tot content i diu al convidat:
-- "I ara bé el millor del dinar, ens serviran unes perdius que ens en lleparem els dits."
Tot seguit el Rector, com era el seu costum, comença a refinar el ganivet amb la forquilla. El capellà convidat, tenint molt present allò que li havia advertit l'escolà, s'aixeca d'una revolada i surt per cames. L'escolà observava molt atentament la reacció del seu Rector que no entenia l'estrany comportament del seu invitat. Sense perdre temps li diu, miri mossèn Vicent, ja li explicaré jo el que passa:
-- "Abans, jo he vist com el mossèn veí, d'amagatotis, ha tastat el guisat i em 
sembla que li ha entusiasmat.  Pot molt ben ser, mossèn, que encegat per la golosia  hagi caigut en la temptació d'emportar-se les perdius."
El Rector, veient que es quedava sense les seves cobejades perdius, s'aixeca d'una revolada escridassant el seu convidat dient-li:
-- "Ep! home, almenys de dues una!.. eh?"
El capellà fugitiu, pensant que es referia a les seves orelles li contesta:
-- "Ni una ni cap!"  I... cametes ajudeu-me.
Amb aquest astut artifici l'escolà va ensortir-se airosament del complicat tràngol per la desaparició d'una de les dues perdius.