ROMANÇOS

   Desenganyat de les vanitats humanes l'autor se retira a   la soledat.

  Refereix son amor, satiritzant els poetes

  Faula de Júpiter i Dànae

  Senyora Madalena

  A la muntanya de Montjuïc

 

sortida

 

 


DESENGANYAT DE LES VANITATS MUNDANES
LO AUTOR SE RETIRA A LA SOLEDAT


Puix, Soledat apacible,
estic fet un rossinyol,
me regocijo en tos braços,
te vull cantar mil amors:
Escapat de la oradura,
en ton sagrat fent-me fort,
me ric del que abans plorava
i em burlo de tot lo món.
¡Jesús, qué vellaqueries
he deixat i qué borbolls,
qué laberintos de Creta,
qué passades confusions!
Engalanat com un pago,
dava més voltes que un torn,
traent-me los ulls de quici,
mirant reixes i balcons.
Per una nimfa de aigüera
sos fingits arrebols
era màrtir del diable,
de ma vida, la mort.
Anava per la conquista
diligent i cuidadós,
com si fos la Terra Santa,
jo, Godofre de Bullon;
i, al cap de haver ben remat
en la galera de Amor,
trobava més grans cuidados,
poca honra i molt dolor.
Embarassant-me ab nous llaços,
entrava en mil pretensions
de oficis,càrrecs honrosos
ser privat de senyors:
podeu crèurer que vivia
fet un botxí de mon cos.
Queixava'm de ma ventura
i de males eleccions,
veia patents mil agravis
ab mon enteniment poc,
que ja los càrrecs se donen
a pes de molt gran tesor.
Comencí a seguir la usança,
a un home poderós
procurí de arrimar-me,
com sol fer la parra a 1'olm.
Deia-li que eren grandeses
sos desatinos i jocs;
ses majors tonteries,
agudíssimes raons.
Lo blanc deia que era negre,
feia transformacions
més que té Ovidi inventades,
mogut de pura ambició.
Confesso que, de gentil,
ocupava un honrat lloc,
perquè adorava la estàtua
de Nabucodonosor.
Esperances mal cumplides
pagaren serveis tan bons,
alimentant-me de 1'aire
com si fos camaleon.
¡Oh, bé n'haja qui et parí,
Soledat, ditxosa en tot,
defensa no coneguda,
segur i regalat port,
fortalesa inexpugnable
contra les persecucions,
blanc a on tiren los savis
(i a fe que te acerten pocs)!
Confesso que te acertí,
que és venturosa ma sort,
i que descanso ab bonança
de les borrasques del món.
Quan l'aurora blanca il·lustra
lo cel ab son blanc i roig
i les tenebres desterra
lo pur i matiner sol
entren los raigs per les portes,
i ab son resplandent color
me fan llum per a que em vesta,
deixant los calents llenço1s.
La desvetllada oraneta,
ab repetides cançons,
me canta sense cansar-se
de Tereo el cas atroç
La pintada carderola,
puix té llengua, conta tot

              per continuar la lectura   


lo que dibuixa sens ella
en lo brodat mocador.
La calàndria xarradora
regocija al dia nou,
la cugullada ab montera
lo festeja ab cants i vols.
La perdiueta ecotxeja,
el francolí saborós
me diu que culla peretes,
tancant ulls i obrint lo coll.
La poc logrera guatlleta
vuit per vuit baratar vol,
i la tortoleta viuda plora
sos passats amors.
Canta lo passarell pardo,
i lo groguet verderol,
i lo cruixidell feréstec
va disparant com un tro.
Ab esta música em vesto,
i encontinent veig les flors
plateades de 1'aljòfar
que causa Aurora ab son plor.
Considero 1'abelleta,
que va xupant los llicors
per a donar-me quan vulla
la mel, cera i panal do1ç
Prenc exemple en la formiga
i, alabant sa prevenció,
miro per mes grangeries,
que és de savis consell bo.
Caço després, a vegades,
amb vesc, los simples moixons;
les perdius, ab gos de mostra;
i ab perdiu, lo perdigot;
ab llaços i ab escopeta,
los grassets i bovet tords,
que cantant entre les vinyes
m' estan avisant on són;
per les mates i garrigues,
lo conillet saltador;
la llebre en son llit de grama,
tan tímida quant ve1oç
Quan estes coses me cansen,
en la mitat del calor,
me assento devall de un arbre
que em serveix de gira-sol.
Vaig-me'n a la tarde a voltes
al fèrtil riu caudalós
a pescar ab canya i ploma,
filat, cordes i bertrols:
Pesco barbs que semblen plata,
lo un xic, 1'altre més gros;
la truita, llisa i pintada;
la madrilla, plena d'ous;
ab sos forats la llamprea,
sens espina i sense os;
les anguiles, que s'esmunyen
com solen les ocasions.
Torno-me'n al vespre a casa,
a on sopo, sens avalot:
en lo estiu, al ras i fresca;
en lo hivern, propet al foc.
Vaig-me'n al llit quan me agrada,
i al cant dels grills saltadors
canta, en contrapunt bonico,
lo enamorat rossinyol.
Ab la llanesa senzilla
passo la nit sens rumor,
i lo sossegat silenci
me guarda la do1ça son.
Oh, qué vida regalada!
Oh, que só estat venturós!
Prego a Déu que ma desditxa
no em traga mai de aquest lloc.
No em persuadesquen los nats
ab sofístiques raons
que representa altra volta
en la comèdia del món:
ja acabí mon personatge;
i, puix despullat me trob,
isca a fer lo simple un altre,
que a fe que jo l'he fet prou.
La més alta saviesa
aprenc en ton faristol,
Soledat: puix ja ton llibre
me ofereix Cel, Terra i Sol.



 


REFEREIX SON AMOR, SATIRISANT ELS POETES


¿Qué se'm dóna a mi que el Sol
isca enamorat de l'alba?
Sols ell isca i em faça llum,
i em guard de una ensopegada!
Que la nit ab manto negre
cubra tota la campanya?
Mentres jo em cubra també
ab una bona flassada!
Baldament la primavera
no es pose la verda saia:
No em vesta de ronya a mí,
vesta's de mija llana!
¿Qué se'm dóna que l'Amor
no em tir la fletxa dorada?
Que jo vull bé a qui me apar,
ara ho vulla o li desplàcia.
Avinga's allà lo Amor
ab los pobretons que enganya;
que jo ja em sé enamorar,
vulla o no vulla la frasca.
De ma pròpria autoritat,
i sens dir-ne a ell paraula,
me só agradat de una mossa
tala com Déu l'ha criada.
No és ara cosa divina,
ni ab eixos ulls la he mirada,
que per lo que jo la vull
ans me convé molt humana:
Sos cabells són sos cabells,
no són gens or de Aràbia,
que, a ser-ho, jo crec que algú
l'hauria descabellada;


            
per continuar la lectura   

los ulls no són de zafirs,
sinó de cosa més blana,
puix un corb los hi trauria
cada un ab una picada;
la boca no és de coral,
ni està de penes sembrada,
sinó de una dentadura
que no hi prendrà una tenalla;
les mans no són de marfil,
de alabastre ni de plata,
que les olles i los plats,
cert, no hi guanyarien massa;
en fi, no és feta de neu,
de roses i menos de àmbar,
sinó de ossos i de carn
del capell a la sabata.
Ella me ha aparegut bé:
deixen-se de noves ara;
que li donaré, si vol,
mon cos de molt bona gana.
Tinc-li manat al meu cor
que no es done gens de basca
per causa d'estos amors,
o el passaré ab una daga.
Si acàs m'encontra la peça
(perquè no penso cercar-la),
ab tan breus raons com puga
sols li diré que me agrada;
i si li apar que tinc tall
per a poder regalar-la,
que veja com vol que sia;
quan no, diré que em burlava.



 


FAULA
DE JÚPITER I DÀNAE

 

En lo temps que el rei Perico
residia en Collbató
l'any que Maricastanya
inventà el «re, mi, fa, sol»,
quan les bèsties parlaven

(si bé encara en parlen prou)
i, desafiats, cantaren
un ase i un rossinyol,
en aquella edat florida
que la nomenaven de or
(de qué ja no gosam ara,
perqué el ferro s'ho ha pres tot),
ací s'era un famós rei
que fonc de Acala senyor,
se nomenava Acrísio,
del llinatge de Antenor.
Tingué aquest rei una filla,
a qui lo Cel va fer dot
del millor de ses belleses
i de ses gràcies la flor:
lo ros color dels cabells
desmentia al mateix or,
i el resplandor de sa cara
privava de llum al Sol;
les galtes, llavis i dents,
grana, coral, perles són:
lo front és plata brunyida;
les celles són ares de Amor.
Lo pare, vent de sa filla
tanta hermosura, ab temor,
volgué llevar lo perill
per assegurar lo vol:
Tancà-la dins una torre,
recelós de algun bon jorn,
i en ella la hermosa Dánae,
lliberta, estava en presó.
Però lo rapaç inquiet
que mai concedeix perdons
féu que lo major dels déus
d'ella es prendàs, no sé com.
Véurer-la en extrem desitja;
véu-la i restà fet un boig,
i ab desig de conquistar-la
jamai trobava repòs.
En pluja de or convertit,
en ses faldes prengué port,
que per ablanir esquives
esta és la forma millor.
Tornà a prèndrer sa figura
posà-lo-hi ab raó:
Volen dir les males llengües
que hi dormí un vespre o dos.
Si és així, jo no m'hi meto;
sols sé que ho conta Nasó,
que, com tenia llarg nas,
ne degué olorar quelcom.
Lo que jo sé, que li féu
dintre del ventre un gran bony;
diuen alguns fou prenyat:
pogué ser opilació.
Si al cumplir-se los nou mesos
jo m'hi fos trobat entorn,
me fóra informat del cas
i sabria lo que fonc;
però, com no m'hi trobí,
no puc donar-ne raó.
Tothom se'n pens lo que vulla
que lo mateix me faç jo.


 


SENYORA MADALENA  

 

No, senyora Madalena,
no us cal mudar de vestit,
perqué és treta de molts lladres
i ara no us ha de servir.
Mirau que els ulls vos descobren,
plens de gràcia i de verí,
que, quals matadors, les nafres
del cor me fan revenir.
Doleu-vos de ma desditxa,
mirau que m’estic morint;
i, puix mor per vostra causa,
càrrec de ànima en teniu.
Qué espera eix apotecari,
 tenint-vos a vós aquí,
 a compondre el cordial
 que tots mos mals pot guarir’?
 Si li falta l’or potable,
 entre eixos cabells, més fi
 se cria que lo de Aràbia
 i que el del reine de Ofir;
 i no pot dir que li falten
 perles, perqué entre els rubins
 de aqueixos llavis se crien
 les més precioses que he vist;
 i si repara tal volta
 en que estos simples tan rics
 no meresquen que en la mola
 sien en pols convertits,
 dic que só de son parer,
 i que em faran més profit
 si tots sencers me’ls aplica
 del modo que estan allí.



 


A LA MUNTANYA DE MONTJUÏC


Montjuïc, cap de orivell, 
que, de mil colors vestit, 
dónes a Montseny la vaia 
perqué la barba no es tiny;
gran senyalador de moros, 
que de tos ulls van fugint, 
tement, com los teus de foc, 
no els cremes de viu en viu!
Mes diuen los que et coneixen 
que ets un covard fementit, 
puix no tens sinó la llengua, 
i eixa, per donar avís.
I no és de maravellar 
que, per a tots enemics, 
tenint tants jueus al cos, 
tingues lo ànimo tan vil.
No ets home de valentona, 
ni vols que en tos desafius 
s'hi traga gota de sang 
si acàs ixen a renyir.
Per a concertar berenes 
ets compare i bon amic,
i sabrás fer cancaneta 
si se ha de traure algun niu.
En tos marges i en tes fonts 
seria cosa de oir,
si los rossinyols parlassen, 
les històries que hauran vist.
No passen per tu los dies, 
ans per ta verdor se diu:
«A cent anys, coteta verda»; 
però en tu passen de mil.
De ta vida i mal exemple 
aprenen a reverdir 
los vells de aquesta ciutat:
tant pot un dolent veí!
Jo en conec molts que els tremolen 
les dents enmig de l'estiu, 
i, puix tu los has vist nàixer, 
pensen que et veuran morir.
Tens hetxisades les dones 
i de seny les fas eixir; 
que, en dir «Montjuíc senyal», 
fan vela del faldellí.
Ets caramida de mosses, 
que lo ferro de son pit 
per la boca de tes coves
va fonent-se i derritint.
Alegres cerquen les sombres 
per collir los brots florits, 
puix saben que fins les pedres 
creixen i broten allí.
De la font dels Tarongers 
no sé qué més se'n pot dir 
de que, no havent-hi taronges, 
raja dos mil apetits.
Sobre ta viciosa esquena, 
¡quantes se l'hauran midit, 
mirant lo món al revés, 
prenent la figura al viu!
Mes lo ser pare de vicis 
no se't deu atribuir 
des que, de mig en avall, 
t'ets posat a caputxí.
Molt recuperes lo crèdit 
des que aquell tesor tan ric 
lo guarden barbes honrades, 
deixebles de un serafí,
aquella Madrona insigne 
que en sa jornada feIiç 
en professó numerosa 
tota aquella ciutat ix.
I  mossén Pere ab la esquadra, 
que, en tons desiguals i crits 
ab alegres lletanies, 
rompen los aires subtils:
Tanta bella pelegrina 
mostrant lo peu de marfil 
i prenent los cabells negres 
ab roses i gessamins;
tant prebendat i canonge 
vestit ab lo blanc armí, 
que de ses lletres de crèdit 
porten blanc lo sobrescrit;
altres que per lo raval 
resten en los monestirs, 
que ab lo roquet i les pells 
reixes pensen ablanir:

               per continuar la lectura   

Allí lo temps exerciten 
en filar conceptes prims 
(escusada diligència, 
ab una mossa de Vic!)...
Però, tornant a tes faldes,
 
al
divino t'ets vestit;
boníssims tens los principis;
tan bons tinguesses los fins! 
Sant Bertran i Valldonzella,
per a millor compartir 
los llocs on se fa miracles, 
al port han donat lo mig.
Per ço casades devotes
van a sa ermita per fills,
i molts que no foren pares 
ho són per aquest camí.
I si acàs resten prenyades, 
quan se vinga lo parir 
sant Julià darà el bressol 
i santa Madrona el nit.
Tens herbes per a tots mals, 
més que lo Parnás i Olimp:
No hi ha terra tan viciosa 
que raele i grille així!
Sols m'enfada aquella torre 
que ab una mà de tres dits 
paria ab signes a la costa, 
secrets del mar descubrint.
Ets d'ella fiscal terrible, 
tenint prou qué fer de si, 
mes lo tocar en tes faltes 
és privilegi de fisc.
Peró, puix que no et desdenyes
de un cuidado tan inic, 
gira'l a l'altre costat,
no el tingues sempre marí;
gira los poms envers terra, 
puix naveguen per ací, 
també com per alta mar, 
fragates i bergantins.
També hi ha naus de alto bordo 
que tenen lo fondo humit, 
que no hi val dar-los la bomba 
ni dar carena sovint.
Senyala'm aquella viuda 
que ab veles de caliquí 
va cercant alguna cala 
per fer mal en ser de nit;
senyala la tropa o dula 
de certs discrets afligits 
que a soles no tenen llengua 
i així van de cinc en cinc.
Però deixa't de figures, 
que és progrés en infinit; 
para tots tos estandards 
totes les gales te vist:
Senyala'm una minyona 
de toca llarga i mongil 
que en sos ulls porta lo Alger:
mira si tindrá catius! 
I junt a sos peus senyala
lo rneu cor, tan infinit 
com lo amor que en ma firmesa 
dóna a ses esteles fils.
Senyala, alegre, senyala 
a ma llibertat humil, 
feta esclava de ses prendes 
que dins de l'ànima tinc.
Mes, per a bellesa tanta, 
no tindràs senyals a mig; 
bé pots rendir tes banderes 
a qui Venus les rendí.
Altres avisos nos dóna, 
que, per un ser tan diví, 
si ell mateix no se'ns descobre 
poc importen alarits.
Tu podràs fer de tes barres 
un gerolífic al viu 
per a senyal ordinari 
dels servos de Jesucrist:
la del mig no és a propòsit, 
però les dos altres sí, 
puix ab elles i ab ta closca 
contra los camps dc zafir
trauràs les armes antigues 
que a Moisès feren lluir,
i diran-te Caragol
si fins ací Montjuïc.